5 de junio de 2007

Lee Friedlander - Veure i Ser Vist




Lee Friedlander és un dels fotògrafs més destacats del reportatge de carrer practicat als Estas Units al llarg del segle XX, pel fet de proposar una visió personal, innovadora i complexa del paisatge social nord-americà. Una extensa mostra de la seva influent obra es pot contemplar fins al 24 de juny al Centre Social i Culural Caixa Forum.

El MoMA de Nova York s’ha encarregat de reunir i presentar l’obra de Lee Friedlander mitjançant la tasca del conservador en cap del departament de fotografia, Peter Galassi. Ell mateix ha estat el comissari d’aquesta retrospectiva itinerant, que recull prop de cinc-centes fotografies d’una de les figures claus de la història recent de la fotografia americana.
Reconegut artísticament a principis del anys seixanta per la realització d’unes imatges confuses, certament enigmàtiques, del seu entorn, Lee Friedlander s’inicia en el camp comercial: el de les portades de discos de jazz i els encàrregs per a revistes. Al llarg de la década dels seixanta manté amistat i devoció per Walker Evans, l’artífex de les imatges més serenes de la Farm Security Administration i autor cabdal en la búsqueda de la representació documental de la realitat. Aviat, però, l’impertorbable punt de vista subjectiu de Lee Friedlander s’allunya del mimetisme (la mirada objectiva recolzada en la frontalitat del seu mestre), per convertir-se en un inacabable mostrari de recursos visuals, encaminats cap a una contínua transformació del món visible.

Els seus treballs en sèrie juguen a trencar els equilibris compositius, a distorsionar les dimensions, a dividir les situacions i a inquietar l’espectador, amb els aparents despropòsits formals. Les primeres escenes de carrer trenquen esquemes per l’ús indiscriminat de miralls, superposicions i fragmentacions del mobiliari urbà, descomposant la visió en un complex amalgama de tonalitats grises (còpies en blanc i negre de gelatina de plata), que tendeixen cap al collage i l’abstracció all over. Presències humanes, monuments històrics i cartells publicitaris queden reunits en fotografies que denoten una sensació d’horror baqui: “Quin mitjà tant generós, la fotografia” exclama Friedlander quan reflexiona sobre la seva tasca artística. Ombres, senyals, cables, automòbils, aparadors i persones semblen trobar-se en el lloc adeqüat, en el moment indicat (l’instant decisiu promulgat per Cartier-Bresson), proposant relacions insòlites que es converteixen en inevitables centres d’atenció (el punctum del que parla Roland Barthes). Són conjugacions espontànies que pertorben sistemàticament la comunicació visual, per la dificultat que presenten alhora d’identificar les figures del fons i destriar-ne els objectes dels reflexes. Són invencions formals que sovint donen lloc a artificis.

La vessant més autoreflexiva queda exemplificada en imatges d’habitacions d’hotel, on el mobiliari produeix estupor per la presència sinistre d’imatges congelades als televisors –com l’ull que, ocupant tota un monitor, sembla vigilar analíticament el seu possible espectador-. Amb els autorretrats reafirma la veu en primera persona amb reflexes semiocults de la seva presència i ombres contornejades –com aquella en la que sembla assetjar l’esquena d’una figura femenina-.

El recorregut cronológic i temàtic proposat en la mostra segueix les diferentes publicacions que Friedlander ha confeccionat al llarg d’aquest anys. Les possibilitats expressives del llibre el porten a editar sèries d’autorretrats i altres títols destacats com: The American Monument (1976), Factory Valleys (1982) i Letters from the People (1993). El canvi d’aparell fotogràfic posat a prova a principis dels anys noranta –la substitució de la càmera Leica de 35mm per la Hasselblad Superwide- el porten a experimentar amb un objectiu de gran angular, en negatius de 6 x 6, amb els que treu partit a les sèries The Desert Seen (1996) i Sticks and Stones: Architectural America (2004). Amb el primer intensifica l’interés per l’acumulació de vegetació, capturant composicions de línies orgániques que recorden els drippings abstractes de Jackson Pollock. Amb el seu darrer llibre investiga les contradiccions i les ambigüitats de l’arquitectura americana de la postmodernitat, centrant-se en el desenvolupament urbanístic, fet de simulacres, de ciutats com Memphis o Las Vegas.
Situant-se al nivell dels clàssics Robert Frank i William Eggleston, l’obra de Lee Friedlander renova, com cap altre, l’incontestable esperit beatnik de la seva generació.


(Text publicat al número 16 de la revista Benzina)

1 comentario:

  1. Anónimo6:42 p. m.

    Un amigo mío, un cachondo, me dijo una vez después de ver las fotos de Friedlander, que algunas de las que se marcaba eran las típicas que se tiran para acabar el carrete. Hay un autorretrato suyo, saliendo el tío con la potera y en gallumbos, que manda cojones si le descuadras un poco el contexto. A mí lo cierto es que me cae de puta madre, sobre todo despeinado.

    Un saludo.

    Alberto

    ResponderEliminar